Off
Panoramic
El dit a l'ull: fotografia inconscient
En aquesta exposició ens trobem un seguit de fotografies per tota la sala basades en la paraula, el fet i el concepte atzar. Els treballs que trobem són fetes de professionals de tot el món.
És una exposició comissariada per Joan Fontcuberta que pretenia triar diferents tipus de fotografies amb la mateixa intenció però cada una amb tècniques i fonts diferents. Van participar uns divuit artistes: Joachim Schmid, Blanca Casas, Blanca Viñas, Pere Formiguera, Roberto Huarcaya, Nancy Bean c/o Christian Allen, Philip Schuette, Sylvie Bussières, Miguel Ángel Tornero, Francele Cocco, Lluís Estopiñan, Pierre Cordier, Juana Gost , Andreas Müller-Pohle, Luis Gordillo i Nino Migliori.
Està exposat durant els dies d'entre el 14 d'octubre al 28 de novembre, els dos inclosos.
Sembla un estil surrealista i avantguardista.
En quant a la descripció objectiva sabem que els autors han fet servir diverses tècniques com: fulls de paper fotosensible, fotos llançades a les escombraries i recuperades, massificació d'imatges disponibles a Internet, algoritmes de recerca d'imatges de Google, grafia automàtica i espontània, diferents opcions amb la fotografia, instantànies sense mirar pel visor, fins i tot hi ha una artista que penja al coll de la seva gata una càmera automàtica, un mural amb fotos que es van mullar durant una tempesta, arxius d'imatge, papers fotogràfics exposats a la llum, reaccions fotoquímiques i tècniques fotogràfiques artesanals.
Una peça que em va cridar especialment l'atenció va ser la de Christian Allen que va penjar una càmera automàtica amb un disparador programat per a captar imatges al coll de la seva gata (Nancy Bean) anava fent fotografies pels llocs on passava, a casa seva i el seu barri. En sortien més d'una, però la que em va agradar més va ser una que es veu un banc o una cadira de fusta des de baix on tocava el sol i es veia algun arbre.
M'ha agradat bastant l'exposició i totes les fotografies que sortien, però el que m'ha interessat més ha sigut el significat, el fet de l'atzar, de no prevenir.
Uns dies després d'anar al museu, vam poder anar a la Roca Umbert per veure les altres exposicions del festival en el que vam fer grups i vam fer un padlet per anar seguint un seguit d'activitats:
PADLET
One minute forever
En aquesta exposició ens hem trobat en un seguit d'imatges que ens donen la sensació de ser momentànies i semblen surrealistes però són reals, A més, hi ha escultures que els propis visitants podien protagonitzar.
És una exposició individual feta per Erwin Wurm i comissariada per Andrés Hispano.
Estarà exposada del del 14 d'octubre fins el mateix dia però de novembre, un mes.
Té un estil basat en el surrealisme però amb coses reals, juga amb la realitat perquè sigui irreal.
Fa servir materials comuns, que es poden fer servir cada dia però donant-lis un ús que ningú pensaria. Igual fa amb les persones i les posicions que mai creus que es farien i menys a un lloc com el que estan. Fa servir això per fotografiar-ho amb la seva càmera.
Personalment aquesta exposició m'ha semblat graciosa, curiosa i divertida. Erwin Wurm fa servir un objecte quotidià per donar una segona vida.
No place like home
Aquesta exposició feia de crítica cap a l'idealització cap a la "família perfecte" i els estereotips del que ha de fer cada component d'aquesta posant fotografies manipulades i alguna instal·lació i escultura.
És una exposició de Weronika Gęsicka que té de comissari Andrés Hispano (també hi ha més informació d'aquest a l'apartat d'artistes).
L'exposició estarà oberta al públic dels del 14 d'octubre al 14 de novembre els dijous, divendres i dissabte de 17.30 a 20 h i diumenge d’11 a 13 h.
Té un estil que es basa en part en el surrealisme i el concepte irreal per interpretar el que es vol.
Totes les obres contenien fotomuntatge i així posar aquest toc d'humor i sarcasme. Hi havia alguna figura en físic, com un ratllador gegant fet de metall en el que els forats per ratllar tenien forma de dit. Les obres tenien mides diferents, depèn de cada una com estava repartida en l'espai.
Veient totes les obres, podem interpretar que es basa en les famílies de finals del segle XX.
Per a mi aquesta exposició ha sigut de les que més m'ha agradat. M'agrada molt com posa l'humor en escenes que en la vida real no tenen cap gràcia per així fer un crit cap al masclisme i sexisme que hi ha a les cases. Les fotografies m'han semblat molt interessants i ben fetes.
El llegat afrofuturista
L'exposició donava importància a les persones africanes ensenyant de manera creativa totes les coses importants que han estat fent durant els anys. S'ensenyaven pel·lícules, quadres, cançons i alguna escultura feta amb un arbre i bosses penjant.
L'exposició està comissariada per Mercè Alsina.
Aquesta està exposada del 14 d'octubre al 28 del mes de novembre, un mes i mig els dies dijous, divendres i dissabte de 17.30 a 20 h i els diumenges d’11 a 13 h.
Té un estil amb esperit de revolució i crit al racisme, basat en fets reals que han pogut fer els africans i africanes.
Només entrar a la sala, trobem un espai quasi buit amb diferents coses per les parets. Si es comença per l'esquerra, hi ha una recopilació de pel·lícules protagonitzades per gent africana. Seguidament veiem un seguit de portades de cançons i àlbums de música amb la mateixa consigna. Després hi ha una paret amb una explicació del perquè de l'exposició juntament amb dues grans imatges, una d'un rellotge de butxaca amb línies que marquen el pas del temps i una altra on es veu un metro buit, amb només una persona negra asseguda. A la següent paret hi ha una porta que ens porta a una petita aula on van sonant temes de gent africana amb els seus videoclips. Si seguim la paret veiem una fotografia manipulada d'una dona amb un vestit fet de tot de plàstics. Al centre de la sala hi ha un arbre amb bosses de plàstic penjades, que és un joc de combinar un record amb un crit cap al medi ambient. A més, pel seu costat hi ha una taula amb còmics que els personatges són africans. A l'última paret hi ha dues pantalles on s'estan reproduint dues pel·lícules protagonitzades per la raça.
Per mi aquesta exposició m'ha transmès força i esperança i m'ha obert els ulls en quant a veure la gran presència de racisme que hi ha i la poca importància que li donem.
The immortal jellyfish
Aquí teniem una instal·lació site-specific ubicada en la tèrmica de l'espai Roca Umbert. És una exposició feta per l'artista Rosana Antolí, amb Andrés Hispano com a comissari.
Segueix un estil surrealista donant-nos la sensació quasi de misteri juntament amb intriga.
Mitjançant so, vídeo i escultura, ens parla sobre les teories que entenen allò que és fluid i aquós com un estat mental. L'artista relaciona les altes temperatures de la central tèrmica de Roca Umbert amb el canvi climàtic, i proposa una ficció on aquesta central és el refugi de la medusa immortal. Ens trobem projectats dos vídeos semblants on una persona vestida amb un vestit de colors es mou seguint la música que acompanya i ambienta. A més hi ha penjant del sostre una escultura que donem per entendre que representa una medusa. Just al entrar hi ha projectada una pantalla amb frases o preguntes qie ens fan pensar. Tota la tèrmica té com a il·luminació llums vermelles que ens poden arribar a inquietar i a no entendre què està passant. És per això que ens fa reflexionar sobre què passaria si fossim immortals, com en el cas d'aquesta imaginària medusa que es passa la seva vida fent el mateix i deixant-se emportar per la corrent.
Personalment, aquesta exposició no va ser de les meves preferides perquè no és el que estic acostumada a veure i no entenia com anava el tema. Tot i això em va semblar d'admirar la gran reflexió que hi havia darrere d'aquestes obres i, amb això, tota la feina que havia comportat per aconseguir transmetre aquest sentiment de dubte constantment.
Intervenció top manta
És una exposició a l'espai públic. En aquest cas hi havia un cartell penjat amb un seguit de fotografies reclamant la seva lluita. Ens plantegen aquestes preguntes: Què és un venedor ambulant i quin lloc ocupa en la comunitat? Què significa una jornada en la vida d'un Manter? Què és la manta? Per què és important el Sindicat? Quins escenaris futuribles i presents dibuixa el Sindicat?
L'autor, aquesta vegada era col·lectiu, el Sindicat de Manters. La seva comissaria és la Lucía Piedra, Aquesta és una dona que explora l’activisme antiracista i descolonial, les maneres de representació, les formes de governabilitat i el pensament crític.
Aquesta exposició dura des del Del 14 d’octubre fins al 28 de novembre a una paret de la zona de Roca Umbert.
El seu estil és d'activisme.
L'exposició està composada per fotografies enganxades d'alguna manifestació i escrit amb esprai formant grafitis.
Arts Santa Mònica
Tabula Rasa
Tabula Rasa és una exposició situada en el segon pis de l'espai d'arts de Santa Mònica on ens parlen dels records i les memòries de la nostra vida representat en, entre d'altres, una imitació de la tàbula rasa que ve de l'antiga Grècia.
Els autors d'aquesta exposició són Mònica Rosselló i Jordi Guillumet.
Està exposada en aquesta sala durant el novembre i desembre del 2021 i fan visites guiades els dies
divndres 5 de novembre i dijous 18 de novembre a les 19 i diumenge 12 de desembre a les 12h.
El seu estil és visual usant objectes quotidians en una obra, un "llençol" en el que quan s'hi projectaven coses es quedaven marcades durant una estona, així doncs, usaven projectors, també hi havia grans fotografies penjades i poca cosa més.
Només entrar a la sala es veu un seguit de 3 fotografies penjades a la paret en blanc i negre, amb l'intenció de transmetre el record que tenim del tacte. A més, hi havia una fotografia que anava variant ja que estava projectada. Una d'elles, per exemple, es veia una mà amb gotes d'aigua. Seguint a la dreta, al final de la paret, hi ha projectat un llibre en blanc fent el joc de poder posar la teva ombra a sobre d'aquest per crear tu mateix/a una història. Després ens trobem amb una sala on hi ha en forma de cercle quatre pantalles (els "llençols" que he esmentat abans), amb al centre uns projectors que apunten a les pantalles i així anant ensenyant fotografies que ens recorden a la memòria que teniem de la nostra vida. Seguidament d'aquesta obra, que es podria considerar el punt de protagonisme de tota l'exposició, tenim, amb la mateixa pantalla, una projecció de fotografies de bastantes persones on l'única cosa que es projecta és un cercle que va passant pel llençol i, d'aquesta manera, deixa marca per poder veure la fotografia sencera sense ser projectada. Si seguim el recorregut, ens trobem una tela amb ombres que representen una ciutat amb edificis i si et poses de costat, veus que aquesta ciutat està construïda per objectes típics que ens marquen al llarg de la nostra vida amb una llum darrere.
Personalment, aquesta exposició m'ha agradat molt per la manera que usen per plasmar el record i la memòria de la nostra vida i com cada detall té un significat. M'ha interessat molt l'ús de la pantalla i m'ha agradat que ens ho hagin pogut explicar els mateixos autors.
MACBA
El dia 12 de novembre del 2021 vam anar al MACBA, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, a veure un seguit d'exposicions sobre l'art conceptual.
En temps real
Aquesta exposició és el recull de la Col·lecció Rafael Tous és el retrat d’un moment i d’unes pràctiques artístiques concretes. La intenció principal és la de l’art de concepte com un conjunt de pràctiques plurals que prioritzen la idea i el procés per damunt de l’objecte. Consisteix en una exposició d'un grup de diferents artistes amb cada u el seu estil.
Com ja he dit, l'autor és Rafael Tous tot i que al ser col·lectiva, els altres autors i autores són Francesc Abad, Eugènia Balcells, Jordi Benito, Carmen Calvo, Jordi Cerdà, CVA (Comité de Vigilancia Artística), Benet Ferrer, Alicia Fingerhut, Teresa Gancedo, Ferran Garcia Sevilla, Eulàlia Grau, Josep Maria Joan i Rosa, Àngel Jové, Antoni Llena, Eva Lootz, Miralda, Fina Miralles, Muntadas, Pere Noguera, Jordi Pablo, Pilar Palomer, Carlos Pazos, Carles Pujol, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Benet Rossell, Francesc Torres i Jaume Xifra. És comissariat per Antònia Maria Perelló, conservadora i cap de la Col·lecció MACBA, i Claudia Segura, conservadora d’exposicions.
Apunts per a un incendi dels ulls
En aquesta exposició veiem una metàfora per qüestionar-nos el predomini d'allò visual i ens incita a buscar una gran definició del veure per poder implicar la resta dels nostres sentits.
Es veurà al MACBA des del 22 d'octubre del 2021 al 27 de febrer del 2022. L'exposició ha estat comissariada per: Latitudes (Max Andrews i Mariana Cánepa Luna), Hiuwai Chu.
Un segle breu
Aquesta exposició ha estat comissariada per Teresa Grandas, Hiuwai Chu, Pablo Martínez i i Tanya Barson. Fa un recorregut cronològic des del 1929 fins avui. Explicat des de la perspectiva de Barcelona i el seu context, es veu com al llarg de les dècades s'ha anat canviant l'art i les teves tècniques. Les últimes sales es centren en l’art de finals dels anys noranta i la primera dècada dels dos mil, que aprofundeix i radicalitza la seva crítica a la globalització i el neoliberalisme.
Fundació Miró
El sentit de l'escultura
El divendres 17 de desembre del 2021 vam anar a veure El sentit de l'escultura, una exposició temporal, situada a la Fundació Miró de Barcelona, dividida en set "capítols": El sentit de l'escultura, Present continu, Contacte, Espai, Ars infamis, entre altres posats en diferents sales amb una petita explicació de cada un. Es pot veure des del 15/10/21 fins el 06/03/22. El comissari responsable és David Bestué col·laborant amb Martina Millà. Amb aquesta exposició podem veure un recorregut per la pràctica escultòrica moderna i contemporània des d'una perspectiva asincrònica i heterogènia. A més, també hi ha obres antigues i objectes sense autoria. Comença amb una mostra de l'ambició de l'escultura del segle XX d'anar més enllà de la representació i la generació d'imatges i també vol explicar la gran transformació d'aquesta disciplina al llarg del segle XXI, amb l'aplicació de noves tècniques i l'aparició de nous imaginaris i sensibilitats. Es veuen obres d'Antoni Gaudí, Julio González, Alexander Calder, Joan Miró, Apel·les Fenosa, Lygia Clark, On Kawara, Robert Smithson, Bruce Nauman, David Medalla, Eva Lootz, Susana Solano, Pipilotti Rist o Wolfgang Tillmans, entre d'altres. Tots aquest volen parlar sobre l'experimentació amb materials, de les propietats físiques en l'escultura, la relació entre objecte i subjecte, la relació de l'escultura amb el temps, o la representació de la figura humana i l'expressió d'emocions com pot ser el desig sexual.
Personalment, m'ha semblat molt interessant veure aquesta mena d'evolució amb l'escultura i les diferents maneres de jugar amb els objectes per aconseguir fer obres d'art. A més, he pogut veure diverses formes de representar l'art, que cap és millor i cap és pitjor, sinó que cada persona ho fa a la seva manera.
Museu de Granollers
Posar-se al lloc de l'altre
"Posar-se al lloc de l'altre", de Luz Broto, és una exposició feta a partir d'una experiència que van viure un grup d'adolescents en la que, durant 62 dies, van viure, cada dia, a casa d'una de les seves companyes, a la seva manera i fent totes les activitats que aquesta feia diàriament.Tot això està pensat en l'actualitat, tenint en compte que les participants es podien comunicar per xarxes socials tot i que la gràcia era que, explicaven en un paper el seu dia i els recorreguts que fèien, i l'altra persona s'havia d'espavilar sola. Això va passar fa 7 anys i les va fer reflexionar sobre les rutines que ja tenim inculcades, l'egocentrisme en el que vivim sense adonar-nos i així poder obrir la ment i provar coses noves assegurant que cada u viu d'una manera diferent a la dels altres. A més de Luz Broto que va crear principalment l'experiència i l'exposició, també la va ajudar Anna Manubens.
L'exposició està a l'espai obert al Museu de Granollers des del dia 15 de desembre (que just coincideix amb el dia que es va començar l'experiència, uns anys abans) fins el 3 d'abril del 2022.
La sala està disposada de la següent manera: al mig hi ha una llarga "taula" amb un seguit d'accions, que tenen a veure amb l'experiència, per així fer que l'espectador reflexioni els hàbits diàris i què passaria si els canviés amb una persona. A la paret del final, tenim un text que explica d'on venen aquestes accions i tot el procés. A la paret d'entrant a mà esquerra, hi ha la gent que ha participat en el projecte.
Vam tenir la sort de poder parlar amb la Luz Broto, dues participants i la seva ex professora. Ens van explicar tot d'anècdotes i com va funcionar. Ens van fer una reflexió sobre el fet que molta poca gent participés, ja per por a tenir una desconeguda a casa seva o perquè no els semblava educatiu. A part de la reflexió més profunda, de fer sortir a la gent de la seva zona de comfort i experimentar coses noves sense por al canvi i adaptant-se de la millor manera possible. Tot estava planejat, es van firmar papers, es va demanar permís als pares i fins i tot les participants van advertir als seus extraescolars que aquell dia hi aniria una altra persona. Ens van proposar deixar la nostra adreça en un paper i elles ens donaven una d'una altra persona i que un dia, anar a casa seva i poder fer alguna cosa semblant.
Per mi, és una idea brutal ja que ens costa sortir del nostre àmbit i sempre va bé conèixer món, que no fa falta anar molt lluny per fer-ho.
Història de les mans
El dia 6 d'abril del 2022 vam anar a veure una exposició guiada al Museu de Granollers. Aquesta mostra planteja un diàleg entre obres d’artistes contemporanis i obres de la col·lecció del MNAC. Està organitzada pel Programa d’Arts Visuals de l’Àrea de Cultura la Diputació de Barcelona amb col·laboració del MNAC i el Museu de Granollers. La comissària de l'exposició és Alexandra Laudo. Ha estat exposada a diferents museus, a Granollers va estar des del 25 de març fins el 15 de maig, tot del 2022.
Estava ubicada al segon pis del museu i feia un recorregut tancat, es començava al lloc que era just el final de l'exposició. Hi havia des de pintures, a objectes, vídeos, fotos, escrits i escultures. Tot aquest conjunt, té l'intenció de fer reflexionar a l'espectador sobre la gran importància que tenen les mans, poden curar, fer feines, fer força, destresa, agafar, tocar, sentir... I fan un pensament: perquè acariciar, curar, cuidar i fer feines està més relacionat a les dones? És per això que hi ha una mostra d'un experiment que es va fer sobre unes dones que cada vegada que feien una feina de casa, havien de marcar-ho. També fa reflexió amb les coses que la gent ha tocat, una tassa d'un restaurant, un pot de sabó, uns llençols d'un hotel... vés a saber les persones que ho han tocat, la seva vida i perquè estaven allà. Hi ha un altre experiment d'un home que es grava estant un determinat temps sense tocar cap porta, viatjant, i això demostra la importància i l'enfocament que li donem a una porta que, sense poder tocar es pot acabar obrint.
També es poden relacionar les mans amb els pits, el martiri, el desig, el control, la determinació, contraposant-ho amb el dolor físic i l'agressió, que es fa amb les mateixes mans que l'anterior.
Personalment, ha sigut molt interessant reflexionar sobre les mans i tot el que comporta. També, com a exposició m'ha semblat dinàmica i diferent.
CaixaForum
La màquina de Magritte
El divendres 3 de juny, vam tenir la sort d'anar al CaixaForum i veure dues exposicions diferents començant per la del gran pintor surrealista belga René Magritte. Es pot gaudir d'aquesta exposició dels del 25 de febrer al 6 de juny del 2022 a una de les sales del CaixaForum de Barcelona. Nosaltres vam anar-hi per lliure, sense guia (tot i que hi havia la possibilitat) aleshores la durada no és exacte però, com més estona et quedes mirant les obres de Magritte, més coses veus.
La sala consta de un recorregut en cercle amb uns murs entremig que les portes tenen formes que hauria fet el mateix autor (primera fotografia), corbes, amples i platejades, com si fossin un mirall. Només entrar, hi ha el títol de l'exposició i una explicació juntament amb algunes pintures ja seves i fotografies. A la primera sala hi ha pintures menys figuratives i un vídeo projectat fet per ell i a les tres següents tot tipus de pintura, jugant amb la natura, el cos d'una dona, els quadres, pedres, però tot d'una manera surrealista que quasi dona la sensació de tenir sentit. També jugava amb el collage i es pot veure en algunes pintures. Hi ha una sala petita, dins d'una altra, on podem veure una mica la biografia de l'autor mitjançant fotografies, n'hi ha de fetes per ell i d'altres que no. Ja que hi sóc, explico una mica sobre l'autor: René Magritte (Lessines, 21 de novembre de 1898 - Brussel·les, 15 d'agost de 1967) era un pintor belga, figura principal del moviment surrealista i del realisme màgic. Els temes estaven centrats en la reflexió sobre situacions comunicatives concretes i les paradoxes entre la percepció i representació de la realitat.
Una de les pintures que em va agradar més va ser una anomenada La violació que consisteix en un rostre d'una dona rossa amb cabell undolat llarg. La part surrealista del quadre és que, a la cara de la dona, hi ha un cos d'una dona, des dels pits fins les cuixes. Predominen els colors pastels: el blau i rosa del cel i els mugrons, el color beixe de la pell i el groc del cabell. El cel no té profunditat, i això demostra la impportància que se li vol donar a la dona, que té una anatomia més detallada amb ombres i volum. Com a significat, em puc imaginar que és una queixa cap a les persones que veuen les dones com un objecte sexual, només donant importància al seu cos i no al fet que és una persona igual, té sentiments i pot dir que no.
Personalment, aquesta exposició m'ha agradat molt perquè he pogut veure moltes obres de Magritte que no coneixia i volia conèixer. Sincerament, cada obra m'ha remogut bastant per dins, tan per bo com per dolent i ha sigut una mena de viatge sentimental durant cada obra, ja que per molt estrany pugui arribar a semblar, tots tenen un significat, més o menys profund.
Tattoo. Art sota la pell
L'altre exposició que vam veure anava sobre l'art del tattoo arreu del món. L'exposició reuneix més de 240 obres històriques i contemporànies de diferents països del món, mostra els orígens del tatuatge i analitza el seu ressorgiment, que és permanent i global avui dia. També explora les funcions i els usos del tatuatge en diferents èpoques i cultures.
Està al CaixaForum des del dia 18 de maig del 2022 fins el 28 d'agost del mateix any de 10h a 20h.
L'exposició està organitzada de la manera següent: és un rectangle que comença i acaba en diferents llocs, separats en diferents saletes que es comuniquen obertament l'una de l'altra, que coincideix en diferents països o diferents estils cada una.
Hi ha des de pintures a fotografies, fins i tot figures d'alguna part del cos de silicona amb pintats com si fossin tattos, la majoria d'aquests estan fets per persones famoses en aquest àmbit per diferents estils. També hi ha mostres d'eines que feien servir a diferents països, zones o anys. A algun lloc podem veure projectats vídeos o directament amb pantalles veient com fan tattos aquelles persones. S'ensenyen molts models i influències dels estils que hi ha.
Una mostra que em va cridar l'atenció va ser una fotografia d'una dona que tenia més de 100 anys que s'ha dedicat tota la seva vida a tatuar. Ara viu apartada de la societat, en una mena de cabanya que només algunes persones aconsegueixen arribar-hi perquè els faci un tattoo amb els productes naturals que fa servir. Tot i això, la dona escull qui vol tatuar i qui no, està en les seves mans.
Una altra cosa que es demostra és que no sempre el tattoo ha sigt per decoració. Ensenyen unes fotos d'unes dones prostituides que les tatuaven amb números per diferenciar-les. Igual amb una fotografia d'un nen petit que va aconseguir sortir d'un camp de concentració durant la guerra a Alemanya.
A més, hi ha demostracions de diferents tattoos poc vistos, com un que és florescent, un que és un dibuix molt realista, quasi sembla una fotografia, un altre molt acolorit, un geomètric... Molts tatuadors d'avui en dia busquen inspiració en la història del tattoo.
Per mi, aquesta exposició ha sigut interessant perquè no m'havia parat a pensar en tots els tipus de tattoo, en quant de temps fa que es fan i en les diferents maneres de dibuixar-te a la pell. M'ha agradat molt la varietat de materials que hi ha exposats per explicar diferents coses i posar-te, literalment, en la pell de la història del moment.
